EL nostre company de km i bon amic Genís Sinca va representar-nos el pasat dia 26 de setembre a la mitica cursa de muntanya Lidingoloppet a Stockholm, una cursa de 30 km amb més de 10.000 corredors a la sortida.
El nostre company Genís va fer el recorregut amb un temps final de 2:53:04. Per tal de que pogue viure en primera persona els sentiments i sensacions que va viure el runner Genís us adjunto la seva cronica particular:
Tinc un equip, I have a team
Vaig pensar moltíssim en vosaltres. més del que us imagineu. Durant el circuit al voltant de l'illa de Lidingö, a tocar d'Estocolm, em venien a la ment imatges de vosaltres, el Marc a Alpens (aquell altre calvari), el Manel a Sabadell, els dinars enriolats amb la Gemma, l'Inda, el Penas i el Dani abocats en una font a St. Llorenç, la Dolors animant en plena rambla... moments importants, molt íntims, que en instants de dificultat van aparèixer per empènyer la representació dels Runners on line en aquesta cursa sueca. Per començar, hi corrien 10.000 persones, que anaven sortint en diversos calaixos. el meu era el segon. Però com sempre, em vaig entusiasmar en la sortida (em va tocar amb els kenniates!), i vaig començar-ho a pagar-ho car a partir del quilòmetres 16-17. Els habituallaments eren de luxe (la cursa valia 66 euros); però tot és poc quan comences a defallir. I a partir d'aquell quilòmetre començava l'autèntic circuit, una serra mecànica que pujava i baixava i et buidava les cames. Les pujades no eren dures ni impossibles com les d'Alpens, però el fet de fer-les corrent sense parar et cremava els quàdriceps i notaves que els planxells s'endurien i també començaven les fuetades. Superada la distància de la mitja marató, apareixien els paisatges suecs del Mar Bàltic entre els arbres, la incomparable majestuositat paisatgística d'un país que sembla pintat per un retratista de boscos ferèstcs, ports i lluentors d'aigua gelada. Això t'empenyia a continuar, perquè arribat al km 26 la cursa va ser un autèntic drama. La serra s'accentuava, les pujades s'erigien al teu davant com muntanyes inassolibles i al 27 una noia de la Creu Roja em va fer estirar en una camilla. Em vaig adonar que plorava, desconsoladament. Jo no volia plorar però plorava. M'havia recolzat en un arbre i plorava, de defalliment, de dolor, de ràbia... la impotència de pensar que no podràs acabar. Anava bé de temps però de sobte, un mur, un punt negre a dintre el cap, a les cames, a l'estómac... simplement, no pots seguir. tot s'atura. Estàs acabat. El viatge en avió, els nervis de la feina, un llibre acabat, la noia que t'ha deixat, tot pren una importància crucial que et derrota, t'aclapara... però i ara?, què passarà ara? Com arribaré a l'arribada. he de continuar. Però el cos se t'ha paralitzat sense entendre ben bé perquè. t'asserenes. sents que algú et fa un massatge a les cames (gent simpàtica, els suecs), i després t'aixeques, no saps com, però t'aixeques... representes una samarreta. Te la veus posada, te la mires. Ets tu? runners on line, els meus amics m'empenyen. El Manel no em deixaria pas aturar en aquest punt, només queden 4 quilòmetres, la Gemma em suplicaria que m'aixequés, veig el seu somriure, l'Inda s'erigeix al meu davant com un exemple de tenacitat i força. vull ser com ell! Un tal Xerés i el seu magnífic blog em venen a la memòria. quin exemple. la serenor pseudo-budista del Penas, el David Moreno menjant-se una pizza amb mozzarella, la seva caçadora negra, el Miquel ballant en una discoteca, el Marc passant-me Fouet a St. Llorenç, ensenyant-me el magnífic pis on s'ha instal.lat... segueixo. Alguna cosa m'ha donat ales, he d'acabar. em recupero. Les pujades es fan més fàcils, les cames tornen a respondre, fins i tot agafo un bon ritme. alguna cosa m'ha dona ales. sense adonar-me'n, supero el punt crític, i de sobte, quan les cames tornen a desaparèixer, veig l'arc vermell de l'arribada. faig un llarg sprint, inacabable, pel darrers camps verds i suecs, represento un equip, acoto el cap, veig Runners on line i quan el torno a aixecar travesso la meta, a 2:53:04. Camino perdut, esbufegant, pels mateixos camps verds i suecs. uns nens s'ajupen al teu davant, amb unes petites tenalles tallen el xip que t'han col.lacat a la sortida. Són suecs, tot està perfectament programat. "Where are you from?", pregunta un corredor (em fet junts part final del calvari). "Barcelona, I'm from Barcelona", responc. "You are mad -fa ell; em passa un vaset amb coca-cola-. Tu estàs boig". "Has vingut de Barcelona per córrer això?" "Sí", li dic. "sol, has vingut sol?", pregunta. Miro els camps, la gent que segueix arribant, el laberint paisatgístic del recorregut, la petita tragèdia de fa uns minuts, el viatge, tot. "No -li dic-, I have a team, tinc un equip". "
Enhorabona campió
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada