divendres, 22 de juliol de 2011

Representació dels Runnes Online al Triatló de la Vila ( Barcelona, 17 juliol)

Dues corredores del club, Gemma Manyosa i Gemma Romaguera van participar diumenge 17 de juliol a la Triatló de la Vila en la modalitat Sprint que consistia en 750m de natació, 20 km en bicileta i 5 km de cursa a peu.
Us deixo la crónica en primera persona de la Gemma Manyosa i adjunto algunes fotos de les nostres atletes.
Enhorabona a totes dues.
 "Que puc dir... tot just fa un any que em vaig aficionar al mon del
swim,bike & run i ja en sumo unes quantes jaauajaua i com podeu
veure els resultats i l'evolució han estat espectaculars, he passat de
fer 1:54 a fer 1:31 així que imagineu-vos com estic jaajauajuaja amb un
subidon que pa que!!!!
La veritat és que el dia va acompanyar no feia massa calor, la mar ens
va respectar bastant tot i que no van parar de repetir precaució que hi
ha mar de fons, i jo que tenia unes ganes brutals de veure si els meus
entrenaments m'havien servit d'alguna cosa jaajaajauaja
La veritat és que estic encantada de poder participar en tantes curses,
de compartir experiències i consells amb una gent com vosaltres i els
resultats al final són aquests...gaudir, gaudir i gaudir de totes i cada
una de les proves que fem a vegades junts, a vegades no, a vegades amb
molta claca altres vegades menys però sempre hi ha algú que et fa que
tiris endavant i tinguis ganes de pensar en quina serà la propera....
Gràcies nois iiiiiiiii aupa el runners!!!!!!"




dilluns, 18 de juliol de 2011

Ronda dels Cims 2011: Arribada David Moreno a Ordino

David Moreno finisher a la Ronda dels Cims 2011

David Moreno, alias "Brown" ha aconseguit aquest cap de setmana ser finisher d´una de les proves d´ultra Trail més dures d´Europa: La Ronda dels Cims, una cursa de 170km amb un desnivell positiu acumulat de 11.900m que donava la volta al Principat d´Andorra pujant  un total de 15 pics , 5 d´ells per sobre dels 2400m.
David  Moreno va invertir un total de 50h 45m 44s, entrant en el lloc 24 i aconseguint ser un dels 46 únics corredors que van poder ser finishers del total de 142 que van pendre la sortida a Ordino el divendres a les 08 del matí.
El David va arribar a Ordino el Diumenge a les 10.45 del matí després de dues nits sense dormir una sola hora, portant el seu cos al límit i superant  totes i cada una de les pujades que es va anar trobant durant el recorregut, entre elles la pujada al Pic del Comapedrosa de 2942m al km 45 de la cursa on pasava a les 19.55h després de gairebé 12 hores de competició.
La primera nit de cursa la va haver d´afrontar en solitari pasant pel Coll de la Botella, el Bony de la Pica, La Margineda ( km 70) i arribant al Parc de Naturlandia ( km 90 ) a les 08.51 del matí.
Després li esperaven 40 km molt tècnics i durs pasant pel Coll de Bou mort, Collada Maiana, Coll Vallcivera, Coll dels Isards fins arribar al poble de Pas de la Casa al km 132 a les 21:29h on l´esperaven la Inma i el Marc que li van donar els ànims necesaris per afrontar els últims 40 km.
Un avituallament més ràpid del que hagués volgut ja que va voler sacrificar temps de descans per poder sortir amb 3 corredors més i poder afrontar la segona nit acompanyat on l´esperava la pujada al  Pas de les Vaques, Cresta de Cabana Sorda i la Collada dels Meners.
Finalment després de més de 50 hores de cursa, David Moreno arribava al poble d´Ordino a les 10.45 del matí de diumenge aconseguint ser un dels 46 corredors capaços d´acabar un dels Ultra Trails de més duresa de tot Europa, on va poder celebrar-ho amb dos membres del club, la Inma i el Marc que el van estar seguint durante l cap de setmana.
EL guanyador de la prova va ser el corredor espanyol Miguel Heras que va invertir 30h i 4m.
Enhorabona David. El que has fet es algo inhumà que tant sols està a l´abast d´uns quants escollits.
Esperem la teva crónica en primera persona per viure les experiencies que vas viure durant dos dies.
BRAVO CAMPEÓN!!!!!!





Aquí us deixo la crónica escrita en primera persona pel protagonista de l´aventura:
Em dic David Moreno, i tinc l’honor de ser un dels pocs “finishers” d’aquesta duríssima prova de Ultra Trail que ha tingut lloc al voltant del principat d´ Andorra. En el meu cas durant 50 hores i 45 minuts, sense dormir i pràcticament sense parar, lo just per prendre algun aliment durant els 12 avituallaments de la cursa.

Durant els 170 km, el que realment he après de veritat es a corre amb el cap i passió més que amb les cames. Tots aquells que no ho van fer així, van anar “caient” durant la mateixa. Era molt semblant a una d’aquelles pelis sobre la guerra de Vietnam, que a mida que els soldats avancen contra l’enemic, van caient amb un degoteig constant.

Es clar, jo també vaig cometre aquest error durant la primera mitja part ja que seguia a altres companys que no portaven el ritme adequat. Sort que vaig resistir... quan de cop les pedres em van començar a parlar i em desxifraven els secrets del món del Ultra Trail. Vaig començar a patir al·lucinacions per l’efecte de la son i el desgast físic. Veia la herba en 3D i les pedres, totes contenien jeroglífics i tenien inscripcions Asteques o d’alguna antiga civilització... increïble quin globo, anava com borratxo, de banda a banda. Em van salvar l’últim grup que vaig trobar a la última nit, en Lluís, Valentín i l’Enric, que amb una pastilla de cafeïna i més tard amb un Red Bull que em va donar en Lluís (merci companys) vaig poder superar un atac de son increïble.

L’últim refugi fins la meta uns 14 km aproximats vaig fer-los crec que a ritme de mitja marató, per dues raons, una perquè tenia a la meva parella esperant-me feia una bona estona i al meu bon amic reporter Marc Sala, que en tot moment em van estar fent costat, gràcies als dos.
I l’altre raó era que un Francès que em va passar a l´ últim control i vaig voler posar-lo a proba (i a mi es clar) per tal que es guanyes la meva posició. No la va superar.

També agrair al meu equip dels Runners Online i a SportVicious que també van estar en contacte per medi d´ en Marc i fent-me costat en tot moment.

Bé com us podeu imaginar, els pics, els colls i ports de muntanya, les caigudes d’aigua tot aquesta naturalesa… es realment espectacular, un veritable paradís als nostres peus.
L’organització genial, una gent súper entregada per nosaltres, més de 360 persones al nostre servei, la senyalització pràcticament perfecte. Es pot dir que aquesta cursa i totes les seves modalitats son i seran tot un referent en el món de les curses d´ Ultra Trial de tot Europa.

dimecres, 13 de juliol de 2011

4 corredors del club finishers al Ironman de Zurich


Un total de 4 corredors de l´equip van desplaçar-se el passat cap de setmana fins a Zurich per participar en l´Ironman d´aquesta ciutat Suissa.
David Penas, Dani Tudela, David Escudero i Miquel Ballarín van ser els representants del club en aquesta mítica prova. Tots ells van aconseguir ser finishers de la prova més exigent dels triatlons on han de superar 3.800 m de natación, 180 km de ciclisme y 42,2 km de cursa a peu.
Un gran repte que van superar tots 4 amb molt bona nota i en especial als debutants en aquesta modalitat: en David Escudero i el Miquel Ballarín.
Els temps finals de cada un d´ells van ser:
Dani Tudela: 12h14m12s Natació: 1h24m40s Ciclisme:06h42m17s Marató:03h53m43s
David Escudero: 13h12m20s Natació: 1h21m43s Ciclisme:07h02m04s Marató:04h30m48s
David Penas: 14h01m00s Natació: 1h34m23s Ciclisme:07h22m59s Marató: 04h44m29s
Miquel Ballarin: 15h00m05s Natació: 1h23m48s Ciclisme:07h38m24s Marató: 05h43m32s

Enhorabona a tots per aquest nou repte aconseguit i ben aviat penjarem fotos dels herois.


dimecres, 6 de juliol de 2011

David Moreno, 32è a laNuria -Queralt ( 2.7.11)






Us adjunto la crònica feta en primera persona per el monstre Brown de la seva primera participació a la prova Núria-Quealt, 92km i 5200m de desnivell positiu acumulat:


Aquesta es la Ultra Trail de més distància que he fet fins ara, i la vaig planificar tal i com em va dir el Mestre Xesc, la hauria de corre com si es tractes d’un entrenament més de cara a la importantíssima prova de la Ronda dels Cims que tindré que corre dintre de dues setmanes a partir d’aquesta. I així ho vaig fer.

El passat dissabte dia 2 de Juliol em llevava a les 5:00 h per sortir després de cuinar-me un bona truitota, omplir bidons i vestir-me d’home de les muntanyes, havia d’arribar a Berga a les 7:00h on un autocar ens portaria fins Núria. D’aquí agafaríem el cremallera i ens pujaria fins al monestir de Núria d´ on sortiria la prova tocades les 11h del matí.

Estava un pel nerviós per la prova, més que res perquè seria el test de cara a la UTA, i no podia arriscar, però tampoc fer una mala cursa. Només sortir de Berga em vaig trobar amb en Valentí que l’havia conegut amb algun entrenat, un tió molt ben parit i ben entrenat a la muntanya, anava amb 2 amics més un es deia Jordi, l’altre no recordo. Vaig decidir sortir amb ells ja que portaven molt bon rotllo i anaven a gaudir de la cursa sense molta pressió, i jo es el que necessitava.

El primer control C1 com bé diu el nom quasi bé ens morim tots, després de pocs metres “planets” comença una forta pendent, on tothom feia el que podia per arribar al coll, era una cara de muntanya amb molt verd de gespa i poca pedra. Després baixàvem fins un rierol que havia un avituallament suposo on es va morir l’home si no va trobar avituallament.

El C2, anar fent conyes amb el grupet del Valentí, bé més ells que jo que anava bastant concentrat amb les meves sensacions, i notava el cansament dels meus entrenaments previs a la prova, força forts i concentrats. No em sentia molt còmode, però sabia que seria qüestió de temps.

El C3 va ser fantàstic recorre les pistes de la Molina, on anteriorment havia esquiat, que guai passar per sota els telecadires, i trobar-nos als “animals” de les bicis de descens, bé suposo que el mateix pensarien ells . L’alegria va durar poc quan varem començar a pujar un altre cop com desgraciats, bé almenys era pista (pista d’esquí) però amb sorra i pedres.

El C4 aquí varem començar a distanciar-nos amb el Valentí i els seus companys, bé jo esperava que vingués i tornava a tirar xino-xano, ell cantava a la vegada que pujava i jo anava esbufegant com un bou ajudant-me amb les mans i els genolls per fer les pujades. Una de les coses que après en aquesta cursa es a partir dels 5000 metres de desnivell acumulat s’ha de fer amb pals, si no ets en Killian, es clar.



En el C5 a Bagà ja es començaven a veure els “cadàvers” havien uns quants que seia al terra destrossats i menjaven un bon plat de pasta o fruita, per cert molts bons avituallaments tenien de tot, fruita molt fresca i de qualitat. Jo vaig fer cas al Mestre i em vaig mantindre al inici amb coco fresc que vaig comprar el dia abans i la fruita durant la cursa molt meló, síndria.
Aquí el Valentí li havia caigut malament algun suc de pinya segons em va dir, i va anar afluixant de tal manera que vaig començar a rodar sol a partir d’aquí, a la vegada jo em trobava millor que al principi, i això es clar dona molt bon rotllo quan estàs a la meitat i divises la meta, sempre i quan siguis un optimista com jo. El que passa es que no m’imaginava el que quedava per davant.

A partir del C6, a mitja cursa em vaig començar a creuar amb un grupet de tres, que anaven amb pals i a molt bon ritme, em passaven i els tornava a trobar al avituallament següent on els avançava jo, per que feien molts preparatius i en el meu cas només menjava fruita i carregava d’aigua. I així constantment, tornaven a passar-me... Ja era de nit anàvem amb els frontals i vaig veure que afluixaven un pel el ritme i vaig dir-me vaig a intentar seguir-los i pim-pam em va costar però així ho vaig fer fins a finalitzar la cursa.

En el C7 anava de cul seguint aquesta colla que més endavant em van explicar que eren amics íntims de en Marcel Zamora i entrenaven junts, quan em van dir els temps que tenien en IM vaig flipar del nivell que havia triat per fer de acompanyants tenien temps de 9 hores i pico en la Iron Man.... per flipar. Varem pujar una forta pujada interminable, on havia una parelleta dormint de l’organització i ens feien llums per senyalitzar el pas direcció al coll.

Una baixada acollonant ens esperava en el C8, aquí vaig agrair haver conegut aquests nois i en particular al Marc que anava tivant del grup... Havia tal pendent amb pedres, sorra i arbres secs tombats... que era per matar-se a cada passa relliscava i em feia reduir molt la marxa.
Va ser llavors en Marc quan veient les meves dificultats per baixar, gentilment em va oferir un dels seus pals, jo es clar li vaig dir que no, però va insistir fins que li va donar a un company seu i va tirar amb un pal, amb lo que em va obligar a agafar-lo ja que el seu company ara duia tres pals. Això va ser la meva salvació, va ser similar a tindre tres cames en comptes de dues jejeje. A partir de llavors, la baixada es va fer més segura i còmoda. Lo bo d’anar amb una colla de bons runners també es que té’n oblides de buscar marques... ja te les busquen ells tu nomes has de preocupar-te de seguir el ritme i no perdre’ls.

Bé a partir d’aquí C9 fins el C10 a part d’algunes pujades que ja no esperàvem, i es van fer dures, el que més recordo es baixar, baixar fins l’ínfer. Quin fart de baixar, fins i tot al arribar a Berga passant pel monestir de Queralbs (està alçat tipus la Sagrada Família del Tibidabo) havien un milió i mig de esglaons, per matar al monjo que els va fer... quin cabró. No s’acabaven mai. Finalment entrem a Berga i també forta baixada interminable ja que havíem d’entravessar tot el poble fins arribar a la plaça de la entrada sud de Berga on havíem deixat els cotxes.
Finalment varem arribar, vaig deixar als tres amics entrar junts i que apareguessin sols a la foto d’arribada i jo al darrera agraïdíssim del que m’havia ajudat anar amb ells.


Com sempre la baixada amb el cotxe un infern, quin mal els genolls. No ho recomano a ningú, tot el que faci aquest tipus de prova i visqui lluny de l’arribada, més val que es quedi a dormir i a l’endemà ja baixar, per evitar riscos i accidents