divendres, 10 de juny del 2011

David Moreno finisher en el seu primer Ironman a Salou




Aquí va la crónica feta en primera persona per el nostre crack:

Crònica Extrem Man 2011.

Aquesta es la crònica de la Extrem Man de Salou 2011, la que va ser la meva primera Triatló de llarga distància o Iron Man.

“Com a tantes coses a la vida., fins que no ho fas no ho pots arribar a entendre”.

El 6 del 6 a les 6 del matí... la bestia va despertar... Bé, tot i que la cursa s’iniciava a les 6:30 del matí, però es clar havies d’estar llest a la platja a les 6.

A més i degut a un estudi de INEFC que en formo part juntament amb 14 triatletes més (Triathlon Project) ens havien de fer un reconeixement mèdic, una extracció sanguínia, estudi de la massa corporal entre altres coses entre les 4:30 i les 5 h, o sigui que la diana va tocar a les 3:45.

Vaig esmorzar una truiteta, un plàtan, un vial de Gelea reial, les sals minerals del Dr. Shultz, i em vaig veure uns 250 ml de aigua amb sals minerals de Verofit pel camí

La primera part, la natació, va ser potser menys dur del que pensava la temperatura era agradable, el mar estava força tranquil no havia vent ni pluja tot i està força emboirat. L´ únic a tenir en compte eres les temibles meduses que ja sabia que ni havien... de fet un company del Triatló Sabadell li va picar una a la cara i no li va fer cap gracia, el pobre va estar auxiliat durant 38 minuts per l’equip mèdic de l’organització.

La natació era a l’estil Australià, això vol dir fer una part de natació sortir a la sorra i tornar entrar per completar el circuit. El més angoixant (ja que em vaig col·locar al davant) es quan surts que ens estomaquem i ofeguem per anar tant enganxats uns amb els altres. Per la resta vaig anar fent xino-xano, sense esforçar-me gaire, ja que sé que no es el meu fort.

La transició 1 un pel dolenta, lo típic em passo la bossa, torno enrere, em trec el neoprè com puc, i em disfresso de ciclista amb el maiot Polar que em van regalar per la prova de INEFC, ja que portàvem els nous rellotges Crx5 de Polar (últim model per triatló) i havíem de fer una mica de publicitat.

La sortida de la bici, bastant bona, i vaig fer cas als consells del Mestre, el ritme inicial va ser baix em sembla que anava a 23-24 km/h fins els primers 20 km després començava un port de 5,8% la Mussara i fins el 50 km vaig baixar el ritme fins els 100 km i pico tot era un puja i baixa trencador, però força bé. Vaig augmentar cadència i velocitat, sobre uns 30 km/h.

Vaig ingerir un parell d’entrepans de Bimbo pa amb tomàquet i gall dindi, una barreta de cereals Squeezy (de la organització) una mica de gel i rés més, bé molta aigua, sals minerals i Gatorade.

Cap els 150 km de bici, vaig començar a sentir un formigueig al peu esquerre i seguidament van aparèixer les temudes rampes a les cames. Primer la cama esquerra i desprès la dreta. Això em va fer baixar el ritme, que ja ara en baixada feia estona i podria haver anat més ràpid, però no va ser així. El remei va ser el de veure aigua i Gatorade juntament amb pedalar a estones de peu. Això em van fer possible finalitzar aquesta segona etapa de bici de 180 km.

La cursa a peu, va ser fantàstica. Necessitava trepitjar terra amb el peu esquerre tant adormit com el tenia per la falta de circulació sanguínia que m’havia provocat la bici.

La transició perfecte, vaig sortir de menys a més però a bon ritme, ja que començava avançant als ciclistes que m’havien passat al final. El ritme era collonut fins el km 10 aproximadament, on vaig sentir com l’organisme em posava un fre de mà impossible de desfrenar, a més veia com la resta de participants molts d’ells ja caminaven, i no podien amb les seves ànimes. Això també em va enfonsar una mica mentalment... buff com costava, bé vaig fer una parada obligatòria per fer un riu que em vaig sentir a la glòria, i a partir de llavors que seria el km15 em vaig dir a mi mateix: “David, quina merda de Marató que estàs fotent, només acabaràs amb dignitat si aconsegueixes mantenir aquest ritme de merda fins al final i sense parar. Si aconsegueixes això seràs un Iron Man de merda, però un Iron Man” jajaja, bé vaig ser fidel als meus pensament i així ho vaig fer. Ah! Prèviament això vaig fotrem una bona nata en planxa contra el passeig, perquè per tal de ser legal (i que no em penalitzessin) vaig voler tirar el got buit de Gatorade a les escombraries i no al passeig com la majoria, amb la desgràcia de que al aproximar-me a la paperera, havia una cinta de marcatge mal recollida i que sortia bastant al mig del pas degut al vent. Jo sense adonar-me vaig ficar el peu en un llaç i per això vaig anar estrepitosament a terra. Tothom del voltant van vindre aixecar-me i comprovar el meu estat (lamentable es clar) i vaig comprovar que tot mitjanament funciones acomiadant-me gentilment de la gent que em volia socorre.

També he d’agrair tot el recolzament logístic, mental i tècnic a l´ Inma, que en tot moment va estar pendent de mi, i em va anar subministrant a cada volta (bé 3 vegades) un Gluco-Sport Complex, que crec que van ser la clau per poder arribar i acabar. A part d´aixó vaig ingerir plàtans, taronges i líquid a mansalva que vaig prendre. Estava sense “fuel” des de els 10 km, duríssim, de fet em va trencar els meus esquemes de fer la marató per sota de 4:00h.

Finalment vaig arribar a la meta amb un ritme més alegre, ja que segons els meus principis he d’arribar amb bona cara i com un campió les curses, i en els últims 200 metres, m´ avancen dos paios per l’esquena. A no! això si que no! Amb traïció no em passa ningú... varem fer un Sprint final diabòlic que vaig desmuntar mitja organització, van saltar les plantes de les cantonades, vaig entrar a la meta botant amb una cama per que se m’enrampava l’altre. Gens professional, gens esportiu jajaja ho sé, ho sé jejeje i molt feliç d’haver-ho aconseguit i finalitzar la meva primera gran Iron Man en 12:30 h.