Us adjunto la crònica feta en primera persona per el monstre Brown de la seva primera participació a la prova Núria-Quealt, 92km i 5200m de desnivell positiu acumulat:
Aquesta es la Ultra Trail de més distància que he fet fins ara, i la vaig planificar tal i com em va dir el Mestre Xesc, la hauria de corre com si es tractes d’un entrenament més de cara a la importantíssima prova de la Ronda dels Cims que tindré que corre dintre de dues setmanes a partir d’aquesta. I així ho vaig fer.
El passat dissabte dia 2 de Juliol em llevava a les 5:00 h per sortir després de cuinar-me un bona truitota, omplir bidons i vestir-me d’home de les muntanyes, havia d’arribar a Berga a les 7:00h on un autocar ens portaria fins Núria. D’aquí agafaríem el cremallera i ens pujaria fins al monestir de Núria d´ on sortiria la prova tocades les 11h del matí.
Estava un pel nerviós per la prova, més que res perquè seria el test de cara a la UTA, i no podia arriscar, però tampoc fer una mala cursa. Només sortir de Berga em vaig trobar amb en Valentí que l’havia conegut amb algun entrenat, un tió molt ben parit i ben entrenat a la muntanya, anava amb 2 amics més un es deia Jordi, l’altre no recordo. Vaig decidir sortir amb ells ja que portaven molt bon rotllo i anaven a gaudir de la cursa sense molta pressió, i jo es el que necessitava.
El primer control C1 com bé diu el nom quasi bé ens morim tots, després de pocs metres “planets” comença una forta pendent, on tothom feia el que podia per arribar al coll, era una cara de muntanya amb molt verd de gespa i poca pedra. Després baixàvem fins un rierol que havia un avituallament suposo on es va morir l’home si no va trobar avituallament.
El C2, anar fent conyes amb el grupet del Valentí, bé més ells que jo que anava bastant concentrat amb les meves sensacions, i notava el cansament dels meus entrenaments previs a la prova, força forts i concentrats. No em sentia molt còmode, però sabia que seria qüestió de temps.
El C3 va ser fantàstic recorre les pistes de la Molina, on anteriorment havia esquiat, que guai passar per sota els telecadires, i trobar-nos als “animals” de les bicis de descens, bé suposo que el mateix pensarien ells . L’alegria va durar poc quan varem començar a pujar un altre cop com desgraciats, bé almenys era pista (pista d’esquí) però amb sorra i pedres.
El C4 aquí varem començar a distanciar-nos amb el Valentí i els seus companys, bé jo esperava que vingués i tornava a tirar xino-xano, ell cantava a la vegada que pujava i jo anava esbufegant com un bou ajudant-me amb les mans i els genolls per fer les pujades. Una de les coses que après en aquesta cursa es a partir dels 5000 metres de desnivell acumulat s’ha de fer amb pals, si no ets en Killian, es clar.
En el C5 a Bagà ja es començaven a veure els “cadàvers” havien uns quants que seia al terra destrossats i menjaven un bon plat de pasta o fruita, per cert molts bons avituallaments tenien de tot, fruita molt fresca i de qualitat. Jo vaig fer cas al Mestre i em vaig mantindre al inici amb coco fresc que vaig comprar el dia abans i la fruita durant la cursa molt meló, síndria.
Aquí el Valentí li havia caigut malament algun suc de pinya segons em va dir, i va anar afluixant de tal manera que vaig començar a rodar sol a partir d’aquí, a la vegada jo em trobava millor que al principi, i això es clar dona molt bon rotllo quan estàs a la meitat i divises la meta, sempre i quan siguis un optimista com jo. El que passa es que no m’imaginava el que quedava per davant.
A partir del C6, a mitja cursa em vaig començar a creuar amb un grupet de tres, que anaven amb pals i a molt bon ritme, em passaven i els tornava a trobar al avituallament següent on els avançava jo, per que feien molts preparatius i en el meu cas només menjava fruita i carregava d’aigua. I així constantment, tornaven a passar-me... Ja era de nit anàvem amb els frontals i vaig veure que afluixaven un pel el ritme i vaig dir-me vaig a intentar seguir-los i pim-pam em va costar però així ho vaig fer fins a finalitzar la cursa.
En el C7 anava de cul seguint aquesta colla que més endavant em van explicar que eren amics íntims de en Marcel Zamora i entrenaven junts, quan em van dir els temps que tenien en IM vaig flipar del nivell que havia triat per fer de acompanyants tenien temps de 9 hores i pico en la Iron Man.... per flipar. Varem pujar una forta pujada interminable, on havia una parelleta dormint de l’organització i ens feien llums per senyalitzar el pas direcció al coll.
Una baixada acollonant ens esperava en el C8, aquí vaig agrair haver conegut aquests nois i en particular al Marc que anava tivant del grup... Havia tal pendent amb pedres, sorra i arbres secs tombats... que era per matar-se a cada passa relliscava i em feia reduir molt la marxa.
Va ser llavors en Marc quan veient les meves dificultats per baixar, gentilment em va oferir un dels seus pals, jo es clar li vaig dir que no, però va insistir fins que li va donar a un company seu i va tirar amb un pal, amb lo que em va obligar a agafar-lo ja que el seu company ara duia tres pals. Això va ser la meva salvació, va ser similar a tindre tres cames en comptes de dues jejeje. A partir de llavors, la baixada es va fer més segura i còmoda. Lo bo d’anar amb una colla de bons runners també es que té’n oblides de buscar marques... ja te les busquen ells tu nomes has de preocupar-te de seguir el ritme i no perdre’ls.
Bé a partir d’aquí C9 fins el C10 a part d’algunes pujades que ja no esperàvem, i es van fer dures, el que més recordo es baixar, baixar fins l’ínfer. Quin fart de baixar, fins i tot al arribar a Berga passant pel monestir de Queralbs (està alçat tipus la Sagrada Família del Tibidabo) havien un milió i mig de esglaons, per matar al monjo que els va fer... quin cabró. No s’acabaven mai. Finalment entrem a Berga i també forta baixada interminable ja que havíem d’entravessar tot el poble fins arribar a la plaça de la entrada sud de Berga on havíem deixat els cotxes.
Finalment varem arribar, vaig deixar als tres amics entrar junts i que apareguessin sols a la foto d’arribada i jo al darrera agraïdíssim del que m’havia ajudat anar amb ells.
Com sempre la baixada amb el cotxe un infern, quin mal els genolls. No ho recomano a ningú, tot el que faci aquest tipus de prova i visqui lluny de l’arribada, més val que es quedi a dormir i a l’endemà ja baixar, per evitar riscos i accidents
un plaer compartir el el final de la cursa amb tu... jejejejeeje
ResponEliminael cansanci es notava ... no em dic marc, em dic marcel.
aviam si coincidim a la proxima!!!!!!